En aquesta entrada voldria descriure el metro. Si el que intento en aquest treball etnogràfic és descriure uns processos educatius, és imprescindible que descrigui el lloc on es donen, en aquest cas el metro. Però com podem definir el metro i ubicar-lo dins la ciutat? Què representa pels ciutadans?
La sensació que he tingut aquests dies durant les meves observacions del treball de camp és que el metro és un lloc de pas, ni tan sols sembla un lloc perquè no tens referències per saber a on estàs realment, perquè mires per la finestra del bagó i tot és fosc. Un cop estàs dins del metro sembla que et desconnectes de la ciutat i oblides que estàs sota terra. És com si ens transportéssim d’un lloc a l’altra a través d’un no-lloc. Aquest concepte de no – lloc el va introduir Michel de Certau per referir-se a uns punts urbans on les persones no s’identifiquen amb res, on no hi ha una consciència de grup. On els protagonistes dels no – llocs son transeünts, persones que estan de pas, que construeixen i desconstrueixen el no – lloc amb el seu pas. Exemples de no – llocs son els carrers, les sales d’espera, els centres comercials i el metro. No – llocs que representen la modernitat líquida, on l’ individualisme es fa present, on el fes-t’ho tu mateix és la regla d’or, on les responsabilitats cauen sobre el pes de cada usuari i la prevenció de riscos posa alerta a tots els viatgers (vigila les teves pertinences, esta prohibit baixar a la zona de vies, per la seva seguretat a questa estació esta dotada de càmeres de videovigilància, etc.). M. Delgado ens ho defineix així en l’article “Etnografía del espacio urbano: “ El no-lugar es el espacio del viajero, es decir de su hablante, de todos aquellos que dicen el espacio y, haciéndolo, producen paisajes y cartografías móviles. En la ciudad el decidor del espacio es el transeúnte, el usuario de los transportes públicos o de las playas urbanas, el aficionado en el estadio, el consumidor extraviado en el supermercado, en los grandes almacenes o en el centro comercial”
En el metro puc observar aquest transeünt , un usuari- productor que amb l’ús que fa de l’espai, els trajectes i les converses conforma els esquemes socials dels no- lloc, espais on la gent hi està de pas. Com es donen doncs els processos educatius en aquests transeünts? La lectura de M. Delgado m’ha despertat un dubte que m’està fent reflexionar molt sobre els meus plantejaments inicials. Us transcric aquí el fragment en concret:
“En contra de lo que daba por supuesto Foucault en Vigilar y castigar, en una visión en última instancia reductora y en absoluto dialéctica, el espacio público no está a merced de dispositivos a través de los cuáles los “poderes” ejercerían su despotismo, aplicándose a un público pasivo, maleable y dócil, que ha devenido de pronto totalmente transparente. Los dispositivos existen, sin duda, pero su éxito nunca está asegurado. ¿Cuáles serían, en ese concepto, las fronteras simbólicas de un objeto así? ¿Qué fija los límites y las vulneraciones, sino miradas y voces?”
Crec que aquesta reflexió és bàsica en el meu treball, perquè precisament em plantejo fins a quin punt el micropoder del qual ens parla Foucault és efectiu en els espais públics. Fins a quin punt les estratègies educatives de TMB, a vegades expressades implícitament en farses com “Ja ets grandet per fer aquestes coses”, son efectives en els transeünts, usuaris – productors del metro. Aquests ho reben de manera passiva i integren les normatives per autogovernar-se (anatomopolítica)?, o bé, no son tant dòcils com sembla, i comença a haver una resistència per part dels usuaris. I fins i tot des del propi TMB pot ser que es comenci a actuar per fer del metro un lloc amb identitat, a través dels seus productes culturals com els concursos de relats, de curtmetratges, el Primavera Sound, etc. Tot i que encara dubto si aquesta actuació és realment una iniciativa cultural i educativa o bé respon a una estratègia de marketing, per fer del metro un producte més amable i per tal de que els usuaris paguin a gust el car bitllet.
Son les meves reflexions, a les quals encara hi haig de posar ordre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada